Carta oberta a David Fernàndez

Benvolgut David, 

encara tinc molt fresc el record d'una xerrada teva a la Universitat Rovira i Virgili, en una de les classes del professor Antoni Batista. Confesso que em va sobtar escoltar les teves paraules de convicció i el teu estil juvenil i proper. Una experiència que he pogut tornar a viure aquesta setmana, tot i que no de forma tan directa, gràcies a una entrevista que et va fer Fra Josep Manuel Vallejo a finals de març d'enguany. Continuo sentit la teva proximitat, les carícies del teu discurs, el teu missatge agosarat pels que s'autodenominen mestres de la llei.

Fas bé en ressaltar l'importància de la quotidianeitat i parlar d'ella com el terreny principal on desenvolupar les accions que tombaran el vell sistema feudocapitalista i, per conseqüència, donaran un gir al funcionament del món. Si tots haguéssim d'esperar-nos a assolir el control del poder per encetar processos de transformació, crec que ara mateix ens trobaríem molt a prop d'un col·lapse social absolut, i s'acabarien de generar distàncies molt difícils de reconstruir a la relación entre les persones. I és que vèncer el sistema, aquesta cultura del 'jo', el 'meu' i la guerra política i econòmica contra l'alteritat, és no girar la mirada quan sortim al carrer i ens trobem de front amb la violència, la pobresa i qualsevol esgarrifant format en què es presentin la desigualtat i la injustícia, com certament dius. 

M'agrada que t'agradi tant la figura de Jesús, no ho puc deixar córrer. No dubto pas que l'admiració que expliques sentir pel seu testimoni és natural, sincera. Tot el contrari que aquells que s'omplen la boca dient "sóc cristià" i mentre amb una mà se senyen, amb l'altra estan signant l'opressió i el desajustament social. Com diria Gorki (a mí també m'influeix molt la literatura russa de principis de segle i de la revolució), ells són 'estèrils d'esperit'.

El punt on discrepo, amb tots els respectes, és en la qüestió de la divinitat. Trobo que el testimoni de Jesús té implícita la seva declaració com a Déu fet home amb l'objectiu d'exposar a la fusta de la creu un acte d'amor per tot el conjunt de la humanitat, certament incomprensible per a nosaltres, però amb un propòsit evident de reconciliació entre Déu i les persones. A partir d'aquí, l'autocrítica és més que necessària i el cristianisme, com a moviment religiós social organitzat, ha comès molts i greus errors. En totes les seves vessants. Per exemple, Gandhi ha rebut una clara inspiració cristiana però va decidir no ser cristià després de veure com les esglèsies de l'estat d'apartheid sudafricà també practicaven la distinció entre les persones. Tot el contrari del que es reflecteix al verset de Romans 2:11. O per exemple, agafant un dels moviments que cites a l'entrevista, la teologia liberal. Proposa un èmfasi completament necessari en mostrar la voluntat d'actuar per tal que el Regne de Déu (com a supòsit de perfecció absoluta) vingui a la terra. El mateix que Jesús diu quan ensenya el 'Pare nostre' als deixebles, dient "vingui el teu Regne" i "que la teva Voluntat es faci així a la terra com al cel" (Mateu 6:9-13). En canvi, alguns dels teòlegs més destacats del moviment defensen paral·lelament un ús de la violència per tal d'assegurar-se obtenir el poder. Plantejament que suposa una greu contradicció contra els paràmetres de la pau que estableix el mateix Jesús. Per tant, és visible que el moviment religiós-social del cristianisme també ha comès molts errors. Ara bé, no crec que sigui correcte, basant-nos en aquests exemples, desplaçar l'aspecte teològic del testimoni de Jesús i focalitzar-nos únicament en la seva acció social, ja que són elements complementaris l'un de l'altre. No es pot entendre el personatge marginant una de les seves dues línies discursives i d'actuació. 

Amb això no pretenc en absolut posar en dubte la teva fe. Considero que l'ateisme també és un moviment religiós-social organitzat d'una forma molt heterodoxa i amb un caràcter molt heterogeni. A l'igual que qui creu en Déu, la persona que el professa també requereix de fe per creure que no n'hi ha de Déu. La bellesa en les relacions conflueix en un punt del que gaudeixo veient el valor tan profund que li atorgues: el respecte. És l'eina que ens permetrà no oblidar-nos mai que som germans i germanes els uns dels altres i que podem i hem de compartit aquest sentit de comunitat que tant remarques al teu discurs. 

No m'acomiado sense agrair-te la teva fe, la teva preocupació i acció pel compliment de la justícia en tothom i, una vegada més, la teva proximitat que em permet escriure't avui.